Tenia ben pocs anys quan va agafar la
primera carretilla. El foc l'apassionava, però més que el foc
pròpiament dit el que més l'atreia, allò que l'impel·lia a la
recerca constant dels jocs d'alta temperatura, era la força dels
altres, dels qui es movien i dansaven al seu costat com posseïts per
una màgia de segles. Cada vegada que feia pinya per a l'encesa
conjunta, quan de sobte la llum i l'escalfor submergien el grup, i el
pessigolleig s'infiltrava en el cos, del pubis cap al cap, buscant
les extremitats, arribant a les puntes dels dits, es convertia en
immortal; déu o diable invencible. No hi havia por. Immune a les
cremades per obra i gràcia del foc comunitari.
Ara s'ho mirava des de fora,
allunyant-se cada vegada una mica més. Amb respecte. Pendent que cap
espurna no li cremés la galta. S'esglaiava quan algú feia girar la
bengala massa ràpidament. Detectava les irresponsabilitats i es
neguitejava. El cos, del pubis fins al cap, les extremitats, es
congelaven i prenien, sense que se n'adonés, la rigidesa de la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada