divendres, 23 de setembre del 2011



Tenia ben pocs anys quan va agafar la primera carretilla. El foc l'apassionava, però més que el foc pròpiament dit el que més l'atreia, allò que l'impel·lia a la recerca constant dels jocs d'alta temperatura, era la força dels altres, dels qui es movien i dansaven al seu costat com posseïts per una màgia de segles. Cada vegada que feia pinya per a l'encesa conjunta, quan de sobte la llum i l'escalfor submergien el grup, i el pessigolleig s'infiltrava en el cos, del pubis cap al cap, buscant les extremitats, arribant a les puntes dels dits, es convertia en immortal; déu o diable invencible. No hi havia por. Immune a les cremades per obra i gràcia del foc comunitari.

Ara s'ho mirava des de fora, allunyant-se cada vegada una mica més. Amb respecte. Pendent que cap espurna no li cremés la galta. S'esglaiava quan algú feia girar la bengala massa ràpidament. Detectava les irresponsabilitats i es neguitejava. El cos, del pubis fins al cap, les extremitats, es congelaven i prenien, sense que se n'adonés, la rigidesa de la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada