Molta gent havia participat en la construcció de la casa. Molta, i durant molts anys. Es deia que més d'una s'hi havia deixat la vida. Les parets eren de pedra, les portes tancaven perfectament i les finestres deixaven veure al nord la serralada i al sud el mar. A est i oest arbres i jardins frondosos.

Quedava molt per fer, i ho sabien. Les parets massa buides necessitaven algun quadre. A les prestatgeries de la biblioteca els pocs llibres estaven desordenats i ja ningú no es recordava d'actualitzar-les amb les novetats que, d'altra banda, eren minses i de dubtosa qualitat. No hi havia ordinadors per a tothom, alguns somiers es vinclaven cap al centre i dificultaven els moviments de qui hi dormia.

De vegades parlaven del què calia fer, però els feia mandra tornar-se a posar a la feina, perquè, comoditats, el que se'n diu comoditats, no en tenien massa, però vivien i en moltes ocasions tenien la capacitat d'adquirir retalls, més o menys fugaços, de felicitat.

Amb els anys d'inactivitat van començar a caure algunes pedres de la façana, però continuaren visquen. Es va espatllar el rentaplats i van fregar a mà. Les mantes arnades encara resguardaven del fred.

Mentre dinaven, es va aixecar una criatura i va estampar a la cara de la persona de més edat un iogurt caducat.