diumenge, 29 de juliol del 2012



I Llull va dir : 


La llum oberta de migdia.
Les mans a dalt de tot.
La flor d’espígol, les abelles.
Tu no fas res.

TU NO FAS RES

diumenge, 27 de maig del 2012


Va llegir Maruja Torres i, com sempre, s'hi va identificar: Cal que cremi tot.
I que quedi clar que això només és una metàfora. La Maruja creia que les metàfores encara no estaven prohibides, però, pel que es deduïa de l'escrit no n'estava del tot segura.
Algú sap si ja s'estan prohibint i enviant a la garjoles les metàfores?
Com la Maruja, no va poder respondre la pregunta.
I la metàfora es va quedar allà, suspesa, però en cap moment retirada:
Cal que cremi tot.


dissabte, 14 de gener del 2012



Vivia en una comunitat sana i farcida de valors tradicionals. Així ho havia cregut sempre, això és el que li havien inculcat des de la infància. Des de fora, les altres comunitats la posaven com exemple i la mostraven en els llibres. Des de fora volgueren que es mantingués intacta, que no s'expengués de manera desmesurada. Sempre des de fora. Qui sinó anava forjant les reixes? Però, hi havia algú allà fora? Qui i per què els constrenyia més i més? Alguns membres de la comunitat refutaven l'existència d'interessos aliens i de les reixes mateixes, molts ho justificaven. S'escoltava uns i altres sense entendre. És nega a créixer, o no podia, o no en sabia. I, de sobte, s'adonà que només els petits tenien la possibilitat de travessar les reixes.

dilluns, 5 de desembre del 2011


Una flor sense nom és una flor, sense nom, és una flor. Dues flors sense nom són dues flors, sense nom, són dues flors. Les flors sense nom són flors, sense nom, són flors.

dilluns, 17 d’octubre del 2011



Feia tant que caminava. Ni recordava el moment que va iniciar el viatge, ni el perquè. Tenia set. Esòfag amunt li arribava a la gola una cremor estranya. Es va aturar davant d'aquells fruits que començaven a enrogir. Se'ls mirà una estona llarga i a poc a poc va anar alçant el braç per abastar-los. L'índex toca a penes la pell rugosa. I aleshores la mà retrocedí. Sentí una pau enorme mentre contemplava les pinyes que formaven, perfectament estructurades. Prengué només una fulla, la més baixa; i reprengué el camí. A poc a poc la fulla es va esmicolar entre els seus dits i es va fondre dins la cavitat del palmell, just allà on la línia de la vida s'acabava.

dilluns, 10 d’octubre del 2011




Ja no tenia forces per afrontar-se a noves agressions. Ara era el moment de la gent jove, de fet sempre era el moment de la gent jove. El millor que podia fer era tancar la porta i quedar-se a dins. Però hi havia un problema, l'opacitat de la fusta no li deixava veure res del exterior. La oïda que amb els anys s'havia fet mes dura no percebia amb claredat cap paraula. S'ofegava. Per què ningú no venia a explicar-li les novetats? Com és que no li demanaven, altre vegada, que ocupés el seu lloc en la lluita?

dimecres, 28 de setembre del 2011



Caure i tornar-se a aixecar. El cap alt, la mirada relaxada. Caure i tornar-se a aixecar. El pit enrere, l'esquena recta. Caure i tornar-se a aixecar. Separar allò que és buit del que és ple. Caure i tornar-se a aixecar. Deixar penjar espatlles i colzes. Caure i tornar-se a aixecar. Harmonitzar interior amb exterior. Caure i tornar-se a aixecar. Mantenir la quietud del moviment. Caure..... i tornar-se a aixecar.