dilluns, 17 d’octubre de 2011



Feia tant que caminava. Ni recordava el moment que va iniciar el viatge, ni el perquè. Tenia set. Esòfag amunt li arribava a la gola una cremor estranya. Es va aturar davant d'aquells fruits que començaven a enrogir. Se'ls mirà una estona llarga i a poc a poc va anar alçant el braç per abastar-los. L'índex toca a penes la pell rugosa. I aleshores la mà retrocedí. Sentí una pau enorme mentre contemplava les pinyes que formaven, perfectament estructurades. Prengué només una fulla, la més baixa; i reprengué el camí. A poc a poc la fulla es va esmicolar entre els seus dits i es va fondre dins la cavitat del palmell, just allà on la línia de la vida s'acabava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada